Pages Navigation Menu

Una matinée romàntica al Museu de la Música de Barcelona

14 de novembre de 2010

Teclat piano anònim del s. XIX

 

El lloc és íntim, color vermell, familiar. Han posat cadires, tantes com hi caben. El meu home (m’agrada dir-li així) s’afanya a deixar-ho tot impecable: l’harmonització està feta, ha acabat d’afinar, a veure si aguanta, a veure si no es desafina cap nota, posa la tapa i el faristol, col·loca el tamburet, s’ho mira, dubta. L’Erard nascut l’any 1884 ha de sonar impecable, ha de respondre a la voluntat i al bon gust de la pianista. És la Miriam Gómez Morán (www.miriamgomezmoran.com), una dona d’aspecte afable i cara de bona persona. Chopin i Liszt*. Un programa no gens fàcil de tocar ni d’escoltar. Arriba, amb un vestit blau fins als peus, sòbria i bonica. Seu. El director del museu, en Romà Escalas, presenta el concert, la concertista. Ella presenta la música i el piano; paraules, so, gest, expressió. Ens porta del més senzill al més complexe amb tranquil·litat i amb passió, amb tots els matissos. Transmet el seu enorme amor pel que fa i per tot allò que l’envolta, respecte, delicadesa, tacte. És un plaer escoltar-la, veure-la, observar els braços, les mans, les celles…

Ha parlat d’espiritualitat i passió a la música de Liszt, sembla que ara ens faci una demostració pràctica. Ella és la música que toca. Forta, contundent, íntima. El ball de Mefistòfeles, l’infern de Dante, l’amor de Paolo i Francesca da Rimini. Ho és tot. I ens convenç per anar-hi amb ella, per ser-hi i viure-ho tot de primera mà. Fa cantar el piano, donant-nos a tastar el caràcter de cada nota, i cada nota ens trasllada allà on ella vol.

Se sobreposa als detalls d’alguns que han oblidat tancar el mòbil i que corren el perill de ser abandonats a l’infern, i finalment decideix tornar-nos a tots al pacífic auditori, a la sala dels grans instruments de teclat.

Aplaudiments i bravos per a un gran concert en una petita sala.


*Les obres: Nocturn nr. 1 opus 9 i Variacions brillants, de Chopin; Vals de Mefistòfeles nr. 4 i Fantasia quasi sonata “Després d’una lectura de Dante”, de Liszt.

2 Comments

    • Wow!!! Coisa bonita! Obrigada, Sayo. Vai me ajudar a completar o meu panorama de amores musicais… Beijos,
      P.

Charlemos...

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


#footer-bottom .bottom-menu{display: none;}